Benvolguts passejants de la nit,
enguany hem travessat les vies del tren i donarem llum a la barriada de ses Cases Noves. L’adjectiu “Noves” d’aquest redol és de fa dos segles, per tant, en la mirada actual ja han esdevingut “quotidianes”. Els canvis en els pobles, en les cases, en les feines o en els usos dels espais és el tema d’aquesta edició de Contrallum, amb les Cases Noves com marc patrimonial.
I donar valor al present és un homenatge a la memòria, entendre el passat ens permet valorar el nostre patrimoni actual, material i immaterial.
Amb la mirada posada en el temps, doncs, esperam que gaudigueu d’aquesta passejada a les fosques, plena de llum.
Col·lectiu Contrallum
Sa Farinera fou el primer edifici industrial de Sineu; es troba ben al costat de la via fèrria la qual, d’ençà de 1878, fou la principal via de transport de mercaderies amb Palma.
La primera referència a «sa Farinera» és de 1893, quan el metge Antoni Alomar i Jaume (Sineu, 1852-1919) era el propietari d’una ‘Fábrica de aguardiente’ i d’una ‘Fábrica de harinas á vapor por una piedra’. A inicis de segle XX l’edificació era una farinera i una serradora. La farinera es mantingué en funcionament fins a finals de la dècada dels vuitanta. El nom popular de l’edifici és «sa Farinera de can Gual».
Per rememorar els orígens de l’edifici contemplam un garbell, estri emprat per la pagesia per a porgar el gra o la farina de la brutícia que pogués tenir, i la farina, un dels nostres “tresors” alimentaris. És indispensable posar en valor tot allò relacionat amb el conreu, la collita i la preparació dels cereals, ja que representen un dels pilars de l’alimentació i de la nostra història: la trilogia mediterrània – blat, vinya i olivera. Malauradament, sovint, aquests oficis passen desapercebuts, entre altres motius per la industrialització dels processos de transformació.
A un dels costers d’aquest espai ample i pregon, que connecta el nucli de la vila amb el barri de les Cases Noves, conegut com «es Comellar», hi trobam aquesta cova artificial, que sembla que es tractaria d’un columbari, una construcció funerària típica de l’època romana amb petits nínxols als murs per dipositar-hi urnes cineràries.
Entre els anys 2014 i 2018 ha estat objecte de campanyes d’estudi. La cova ha estat utilitzada al llarg del temps; se sap que hauria estat en algun moment una pedrera i fins a la dècada dels seixanta del segle passat fou destinada a soll d’engreix de porcs.
Ens trobam en un espai ancestral, tant per la seva antiguitat com per la seva funció. És per això que hem volgut il·luminar sa Cova d’en Gaspar i el seu entorn com els antics Camps Elisis, l’Inframón dels grecs i romans, que estava reservat a les “ànimes virtuoses”. Tots tenim “ànimes virtuoses” estimades que recordam i enyoram, el buit i els record que ens deixen molt sovint són la nostra llum. A elles dedicam aquest càlida instal·lació, especialment a na Jeroni.
El filòleg Francesc de Borja Moll (Ciutadella, 1903 – Palma, 1991), el 1934 publicà el Vocabulari tècnic dels molins de vent a les Balears. Entre el llistat dels informadors d’ aquest estudi hi ha el qui fou el darrer moliner d’aquest molí, mestre Gaspar Coll i Real (Sineu, 1868-1947). Per aquest motiu, hi ha recollides tretze nomenclatures “sineueres” per a designar parts del molí: mitjana, càbria, ànima, batitió, etc.
Així com aquestes paraules han caigut en desús o han canviat de significat, la funció d’aquest molí també ha canviat. Amb la industrialització de la producció d’alguns aliments s’ha facilitat la ingesta de productes més processats, afavorint la producció de menjars de fàcil accés i que d’alguna manera afecten a la nostra salut.
La dieta mediterrània s’ha vist substituida en gran part pel “fast food” i per aliments envasats. Abans es podia adquirir la farina, el gra i altres aliments a pes en funció del que realment necessitàvem. Amb el pas dels anys hem normalitzat comprar aliments envoltats de plàstic com si sortissin així dels arbres.
És per això que així ens demanam fins a on arriba aquesta xarxa plastificada a la nostra vida quotidiana.
Bona part de les Cases Noves era i és un barri disseminat, és a dir, en un espai més o menys extens on els habitatges estan a una certa distància els uns dels altres. El 1863 es va establir al nomenclàtor la denominació ‘Calle Contornos Casas Nuevas’ per a designar tot aquest paratge dispers, normalitzat al català el 1987.
El carrer és -o era- espai de veÏnatge, amistat, companyia, de prendre la fresca, on nins i nines ens trobavem cada dia per jugar plegats. La imaginació col·lectiva, doncs, era la protagonista, amb rialles, baralles, corregudes, genolls pelats… Volem desdibuixar una imatge que amb el pas dels anys es va perdent: el joc al carrer dels infants. Per què, quants de nosaltres, no hem passat hores del nostre temps lliure al carrer, jugant amb veïnats i amics? Ara el cotxes ens han pres els carrers i la tecnologia, la imaginació; un canvi que ens pot fer preguntar-nos a què donam importància.
L’origen de les barriades de les Cases Noves i de son Palanca estan en establits de la possessió de sa Torre de Can Font (abans d’en Vallfogó i de na Gelaberta), entre el camí de Santa Margalida i el camí de Llubí, realitzats al segle XVI i XVII. A la partió entre els establits i les terres de la possessió hi ha aquest camí que enllaça el de Llubí i el de Santa Margalida i, fins a la construcció de la variant de la carretera d’Inca a Manacor, hi havia el portell principal d’accés a l’esmentada possessió.
Abans, les possessions eren centres neuràlgics de vida en comunitat, eren una unitat de producció que alimentava moltes boques i que permetia sobreviure. Qui no agraeix un plat de cullera calent? L’escalfor del brou i de la llar reconforta.
En els nostres dies, la vida de les possessions està en un declivi constant; el seu record sobreviu tènuament com la llumeta d’aquestes espelmes.
D’ençà del 1987 aquesta és la designació d’aquest carrer que va des del molí de s’Oguera fins al molí d’en Jordà o d’en Nepto, actiu fins al 1936. Propers a aquests dos molins hi ha els d’en Carrió o de can Torres, el d’en Ros o d’en Guillemet (actualment d’en Pau), i el des Comte o de can Mates (desaparegut).
Aquí, però volem destacar un altre element típic i propi de la pagesia i de la vida del camp mallorquí: el safareig. Aquesta construcció artificial, feta de pedra o de ciment, s’empra per emmagatzemar aigua procedent d’una sèquia, d’un pou o de la pluja per tal de poder regar els horts.
Actualment hem substituït els safarejos per piscines, esdevenint elements gairebé de luxe que ens permeten tenir “la mar a casa”, fent un ús desproporcionat del bé escàs de l’aigua. tanmateix és gràcies als diferents sistemes de regadiu que els nostres horts ens ofereixen fruites i verdures de tota casta; tot plegat és un regal i un miracle de la naturalesa.
El que no ha desaparegut, emperò, de les nostres llars són les regadores, estri que vessa aigua respectuosament i ens apropa el camp i la natura als nostres balcons, corrals i porxades.
Aquestes dues cases adossades tenen un espai emmacat que correspon a l’amplària de l’enfront de cada una: la carrera. En aquest cas, la carrera està emparrada, i és un autèntic espai més de la casa. A davall d’aquesta pèrgola s’hi desenvolupaven moltes activitats domèstiques i lúdiques: manipulació d’aliments, cosir, estar a la fresca…
Aquest espai ens permet il·luminar en un mateix indret la carrera i el parral, retre culte a Bacus i al món del raïm i del vi, estès des de temps immemorials a la nostra illa i que ens acompanya gairebé a totes les taulades.
*Escoltau un fragment de “Vi de la Terra”, de l’àlbum El Lladre de les taronges (Nou Romancer).
No molt lluny d’aquest punt, el 1878, hi va haver un conflicte entre veïnats ja que un d’ells havia estret la via pública «hasta el punto que antes podían pasar carruajes por la misma, lo que no pueden verificar en la actualidad». L’Ajuntament va intervenir-hi afitant i alineant el tram en conflicte.
A les cantonades d’aquests carrers podem observar uns escopidors de pedra viva, per guardar la paret contra cops i fregades de les rodes – antigament dels carros i ara dels cotxes. Aquests elements passen desapercebuts a la nostra mirada diària i els tenim ben integrats, així com tenim assimilat el fet d’entrar els nostres cotxes fins al capdavant del nostre portal. La funció dels escopidors era la de protegir els murs de les nostres llars, però a dia d’avui, protegim la nostra llar comuna, la natura i l’aire que respiram?
Al segle XVIII es bastí aquest carrer com el ‘carrer de ses Cases Noves’. De l’ordenació en destaca que el carrer fa d’amplada un destre (4,21m); i que les diferents parcel·les fan sis destres de profunditat i que l’amplada de façana és d’1, 2, 3 o 4 destres. Aquest fet li dona una certa homogeneïtat que és la característica principal d’aquest carrer.
Centrant-nos en el topònim del carrer, i per extensió al de tota la barriada, amb la col·laboració dels alumnes del CEIP Rodamilans, hem volgut jugar una partida de Scrabble. Hem jugat amb paraules relacionades amb la llar, i no només les que es refereixen als estris quotidians, sinó també amb l’ànima de la paraula en sí, les persones que hi habiten. Paraules velles escrites per nins en un carrer de “cases noves”.
Amb la fixació del nomenclàtor oficial i en castellà, el 1863 el que fins llavors havia estat conegut com a ‘camí que de la present Vila de Sineu va a la de Muro i Sta. Margalida’ passà a denominar-se ‘Calle de Santa Margarita’. Aquest nom es mantengué fins al 1987 que es normalitzà com a ‘Carretera de Santa Margalida’.
Aquest carrer i el pas del tren connectaven i separaven alhora el barri de Ses Cases Noves amb el nucli de Sineu. D’alguna manera, aquesta separació ha enfortit el sentiment de barri.
Així doncs, us proposam una presentació dimàmica, un viatge en el temps a través d’aquestes fotografies, bona part d’elles de les entrades i sortides del nostre poble. Una mirada cap els camins que ens unien amb altres pobles, quan per la majoria de la població “tot el món” era el seu redol.
*Projecció realitzada de la mà de l’artista Blanca Alonso – @blanca.alonso.vidal
*Fotografies cedides per Massay Fotografia, Joan Vanrell, Arxiu Municipal i Cine-1.
El ‘Camp d’en Morera’ era un sementer a tocar de la via fèrria de ‘sa Rota des capellà Real’. No fou fins a finals de la dècada dels vuitanta que s’urbanitzà aquest camp per a destinar els terrenys al polígon industrial.
Aquesta plaça, que conserva el pou construït el 1931 pel propietari Mn Bartomeu Real i Munar (Sineu, 1893-1955), el 1991 rebé el nom de ‘Plaça dels Donants de Sang’ i s’hi instal·là una escultura al·lusiva, obra de l’artista Joan Ramis «Sineu» Garcia (Manacor, 1965).
Endinsats en aquestes venes i artèries de música, dansa i llums, hem volgut mostrar com ens hem pogut sentir els mallorquins al llarg aquest estiu “exitós”, però que, en alguns casos, ens ha privat de gaudir de la nostra illa per mor de la saturació que hem patit en molts indrets de Mallorca.
És cert que el turisme és un dels vasos sanguinis de l’economia de Mallorca, però quan les venes i les artèries queden obstruïdes, la sang queda estreta, no pot circular, i el nostre cos s’ofega i s’apaga. Per tant, cuidem el nostre cos, en aquest cas Mallorca, i estimem-la amb un turisme més pausat i respectuós, que permeti la convivència de tots i de tots els espais.
*Músics: Núria Adrover López i Benjamí Salom Miró.
*Dansa: Mariona Jaume Camps, Mar Pérez Garau i Maya Triay Sarasa.
*Llums: Jaume Vidal Fortesa