Benvolguts passejants de la nit,
Enguany tancam el cercle ja que, aquesta edició de Contrallum, la Nit de Llums i Patrimoni de Sineu, torna a ser l’11 de novembre (11 de l’11), dia de Sant Martí, com la primera edició, l’any 2016.
Com cada any, us convidam a passejar i descobrir alguns carrers i indrets on encara no havíem passat. Novament jugam amb la llum i la creativitat, resaltant la toponímia, la història local, cases i edificis, el temps i, també amb l’actualitat i els seus dilemes, que són els nostres.
Desitjam que la fosca ens doni llum i que gaudigueu de la passejada.
Col·lectiu Contrallum
450 anys després de la mort de Leonardo, l’escultor i matemàtic neerlandès, Rinus Roelofs,
aconseguia interpretar i desxifrar els dibuixos geomètrics que el geni florentí havia deixat en unes pàgines del Codex Atlanticus sense cap altra explicació. Es tractava, en realitat, de plànols de cúpules modulars, de senzilles estructures construïdes a partir de peces idèntiques. Els arquitectes han convingut en anomenar-les estructures recíproques.
Les característiques d’aquests muntatges és que són peces exactament iguals i la importància del treball en equip; en el moment que una falla, tot cau. Ben mirat, es tracta de començar la casa per la teulada, d’anar elevant el projecte cap al cel sense deixar de tocar a terra, fent créixer les voreres. El resultat és una estructura lleugera i transparent que, aquí, per primera vegada, cúpula sobre cúpula, pell sobre pell, batega i escampa la llum interior com la que tots tenim.
Aquesta instal·lació ha estat cedida pel CentMat i la música que ens acompanya és Spiegel im spiegel, d’Arvo Pärt. Els terrenys a on es troba són coneguts com s’Alou; l’origen d’aquest nom està lligat al fet que el propietari dels terrenys cedia petites parcel·les per un llarg temps a canvi del pagament d’un cànon anual: l’alou. El 1934 els terrenys es parcel·laren en solars i la conseqüència immediata fou el tancament del «Camp de s’Alou», ubicat a la part baixa i plana de la finca, on jugava l’equip sineuer «Futbol Club Sineu».
Un nombre considerable de carrers sineuers prenen el nom d’una família, de consideració social alta, que hi tenia la seva residència; un exemple seria el carrer que ara travessam: el carrer de Son Sabater. Aquí hi havia el casal de la família Sabater; a damunt el portal d’entrada, hi ha una finestra ampitadora, a la llinda de la qual hi ha una motllura que encercla un relleu de petites dimensions que representa la sabata de l’escut de la família.
Fou filla d’aquesta casa sor Elisabet Sabater i Noceras (Sineu, 1724 – 1769), monja de clausura del Monestir Concepcionista que, a causa d’haver viscut d’acord amb les virtuts cristianes i d’haver resistit les temptacions del Dimoni, després del seu traspàs fou objecte de veneració per part dels sineuers, que va perdurar fins a l’extinció del cenobi sineuer (2016). Actualment, la casa és propietat de la família Gacias.
Les tempestes i les tormentes són fenòmens meteorològics naturals que poden esdevenir catàstrofes per diferents causes, entre elles l’acció humana. Malauradament, en els darrers anys, per mor del canvi climàtic- accelerat pels humans-, les tempestes amb danys colaterals han esdevingut més presents en el nostre entorn. Per tant, cuidar el planeta és cosa de tots…
I si no us voleu banyar els peus amb la instal·lació, posau-vos les sabates de pluja (o catiusques)!
El carrer pren el nom d’una família, de llinatge Salvà, que habitava unes cases emplaçades en aquesta via urbana (1607). Poc després de la fundació del convent de Jesús-Maria, el 1667, la casa on s’havien establert ben aviat se’ls va fer insuficient i començaren a adquirir cases adjacents per ampliar el convent. Entre el 1667 i el 1668 adquiriren les cases dels Salvà, entre d’altres, i a sobre d’aquestes es bastí l’actual edifici, que avui és la casa de la vila.
Al nomenclàtor urbà de 1864, oficial en castellà, es fixà el nom com a «Calle Salvá»; ara bé, popularment i fins no fa gaires anys, era conegut com el «carrer de ses òlibes» ja que alguns exemplars d’aquests ocells rapinyaires nocturns feien el niu dins els porxos de l’església conventual.
Com era tradició en la construcció de cases mallorquines, les teules de la cornisa foren pintades per tal de protegir la llar; en aquest edifici, l’Ajuntament, encara se’n conserven. És per això que els infants d’educació infantil del CEIP Rodamilans han pintat aquestes teules amb la mateixa tècnica que foren pintades les teules que conformen la teulada de l’Ajuntament.
La construcció de l’actual església conventual es va iniciar el 1793 i es va perllongar fins al 1818, seguint la traça de fra Josep Seguí (Palma, † 1820). El temple es va beneir el 1812 i, estant en ús, el 1814 es treballava en la construcció del cor i del batiport als peus de l’església. N’executà l’obra el mestre Josep Tugores i Fontcuberta (Sineu, 1765 – 1838), el qual provenia d’una saga familiar de mestres d’obres habituals a les obres de la nova església.
Actualment a l’església conventual no si realitzen actes religiosos; l’espai s’obre al públic el Divendres Sant, on s’hi poden veure els passos de les confraries que participen en les processons de la Setmana Santa.
Les esglésies són símbols d’espiritualitat; per aquesta raó, en aquest indret hem volgut, de manera senzilla, que l’escalf de les espelmes i la música ens acompanyi, per articular una narrativa pròpia i comunitària cap a la transcendentalitat d’un món necessitat de respecte i PAU.
El claustre del convent de Jesús-Maria, dels frares mínims, conté una cisterna i un pou, anterior a l’establiment del convent i actualment tapat. L’aigua de la cisterna és considerada la més fresca de tot el poble, gràcies a un bufador –una cavitat subterrània de la qual puja un corrent d’aire– que connecta el dipòsit d’aigua de pluja amb el pou i conserva, tant d’estiu com d’hivern, l’aigua a la mateixa temperatura.
Després de l’exclaustració (1835) l’edifici passà a ser municipal i molts sineuers anaven a cercar aigua a la cisterna per a ús propi. Durant l’episodi de sequera de 1869 es va haver de fer un ban «para que nadie se lleve cada vez que vaya, de dicha cisterna, más que un cántaro de los que pasen por el agujero, de la puerta que lo cierra».
Us deixam un fragment del poema “Lluna i claustre”, de David Jou, físic i poeta:
Quan tothom n’ha marxat i el claustre és buit,
com un pou de pau,
com una cisterna de calma i quietud,
com un secret oasi de silenci i solitud,
que gran sembla la lluna que el travessa!
Al nomenclàtor urbà de 1864, oficial en castellà, el conegut fins llavors com carrer de les Roses es fixà com a «Calle de la Rosa». El 1953 el consistori acordà donar-li el nom de Mn Rafel Ignasi Rubí i Pocoví, l’artífex de l’ampliació de l’església parroquial: «Calle Ecónomo Rubí». El 1987, amb la normalització de l’inventari de carrers, la Comissió Informativa de Cultura decidí recuperar el nom Carrer de les Roses. Malauradament quan es col·locaren les rajoles amb nom retolat en català s’optà per Carrer de la Rosa, en singular, desaprofitant l’oportunitat d’esmenar l’error.
La rosa és la la flor sobirana dels jardins, tant per la seva bellesa i elegància, com per l’aroma, més o menys subtil en funció de la varietat. És també el símbol d’amor i passió, per això la regalam per Sant Jordi.
Les roses que conformen aquesta instal·lació han estat realitzades amb la col·laboració de l’alumnat de FP bàsica d’Electrònica i Electricitat, del Departament d’Educació Plàstica de l’IES Sineu i l’equip de voluntaris de Contrallum.
El porrerenc Rafel Sitjar i Servera (Porreres, 1835 – Sineu, 1921), fundador de la congregació dels «Germans de la Caritat Terciaris de Sant Francesc» dedicada a l’ensenyament de nins pobres i a l’assistència als malalts, va fundar una casa a Sineu el 1886. Adquiriren aquesta casa, antiga posada de Son Serra de Marina, i passà a anomenar-se popularment «Cals Hermanos».
Mort el fundador i amb una falta de relleus generacionals, el 1923 es va aprovar la unió amb els «Germans de les Escoles Cristianes de La Salle», i durant deu anys romangueren a Sineu, fins el 1933 quan deixaren la casa. L’edifici, ja en mans particulars, acollí fins a inicis de la dècada dels setanta del segle passat el «Colegio San Marcos», conegut com «es Col·legi».
Aquí fou on aprengueren de lletra padrins i repadrins de Sineu, només homes, i quan sabien escriure pràcticament només el seu nom, deixaven l’escola per anar a fer de sol a sol. En canvi, les nines i joves sineueres no anaven a “es Col·legi”, sinó que anaven a costura a “ca ses Monges”. L’educació de les dones no fou reconeguda com a dret a l’estat espanyol fins l’any 1970.
Amb l’arribada de la democràcia els mestres passàren a tenir una formació acadèmica, i entre altres coses, els alumnes van deixar d’aprendre a base de clatellades (La letra consagre entra)…i avui nins i nines tenen les mateixes oportunitats. L’educació, l’ensenyament i la cultura són els eixos de l‘escola. Defensam i estimam l’escola pública, crítica, en català, oberta i de qualitat!
El carrer de la Raconada – fixat al nomenclàtor de 1864 com a «Calle Rincón»– era una via urbana en part no transitable per ser un roquissar, constituït per dos trams formant un angle entrant. Aquest carrer és el primer carrer que és el resultat d’una acció planejada; el 1869 fou objecte d’un projecte d’alineacions realitzat pel canador Gaspar Mas i Miralles, Comelles (Montuïri, 1817 – 1884). Aquesta acció comportà l’expropiació de terrenys i el rebaix del mateix per a facilitar-ne el trànsit deixant algun accés impracticable; és el cas de la porta que veim a la instal·lació.
Igual que la porta elevada i d’impossible d’accés, ca nostra sembla que quedarà inaccessible pels habitants d’aquestes illes. L’especulació urbanística i l’explotació turística ja ha arribat al nostre poble i a la nostra comarca, amb els preus de l’habitatge i del sòl rústic i urbà a l’alça, menystenint l’ús agrícola de la terra, omplint foravila o de xalets, o de barraques il·legals.
Com podeu escoltar, Ánimos Parrec, amb la cançó “Veniu a es Pla” fotografien aquesta nova realitat, de manera molt desenfadada, però fent-ne una crítica molt encertada i actual.
Des del segle XV, es documenta Pere Costa com a propietari de la possessió de Serritxola, que incloïa Son Oliver. S’inicià, així, una llarguíssima genealogia de propietaris de Sineu: els Costa de Serritxola. Un segle més tard tenim constància que disposaven de posada –amb cases i celler– dins la vila: Son Costa.
La posada donà nom al carrer que, des del carrer del Bous, condueix a les cases esmentades. Més recentment, el 1927, el llavors propietari de Son Costa, Josep Ramis i Costa (Llubí, 1857-Sineu, 1941) cedí part de la carrera de la casa per a la creació d’un nou carrer que uniria el de Son Sabater i el de Son Costa. L’Ajuntament, en senyal d’agraïment, fixà el nom de “Calle de Ramis” per al nou vial, nom que mantengué fins al 1987 en que fou unificat amb el carrer de l’Aljub.
Com el topònim d’aquest carrer, doncs, podem veure que la vida de foravila muda d’usos; un exemple en són aquestes escales de collir figues, un element etnològic de la nostra història, que avui també han modificat el seu ús per a ser les protagonistes d’aquesta instal·lació.
El tram urbà del camí de Costitx rebé el nom de “Calle Norte” amb la retolació oficial dels carrers de 1864. Aquest carrer va ser perllongat quan, el carabiner Pere Jaume i Esteva (Sineu, 1853 – 1917) va promoure la urbanització d’uns terrenys propers al casc urbà coneguts com “Lo Figueraletó” o “Les pedreres del Cós”.
El 1895 l’arquitecte de la província Joan Guasp i Vicens va redactar el projecte d’alineacions d’aquests terrenys; es crearen dos nous carrers, “de seis metros de latitud”, un enllaçant els carrers de Son Costa i del Nord –actual carrer de l’Aljub– i l’altre enllaçant la perllongació del carrer del Nord amb el carrer de Son Costa –un tram de l’actual carrer del Frontó.
Per unes hores, doncs, amb aquesta instal·lació, hem recuperat l’antiga funció d’aquest redol, perquè abans de què aquests terrenys s’urbanitzassin, amb molta probabilitat hi pasturaren ovelles.
Gràcies a la gent de Sineu, hem pogut aprofitar i reutilitzar un rebuig contaminant, donant-li una nova vida. La reutilització forma part de l’economia circular; el futur serà circular o no serà.
El 1945 un grup d’aficionats al joc de pilota adquiriren un solar procedent de la parcel·lació de Rodamilans. Encarregaren a un arquitecte ciutadà, Carles Garau i Tornabells, el projecte de «Frontón con sus correspondientes servicios de vestuarios, aseos, taquillas, etc. al aire libre»; les obres foren executades pel mestre d’obres i copropietari Miquel Campins i Bauzá, Ros (Sineu, 1889 – 1955).
El 1946 es va constituir la «Sociedad Deportiva Club Frontón Sineu» amb la finalitat de «de fomentar y enaltecer el deporte de la Pelota». l el Frontó, doncs, va esdevenir un pol d’atracció per unes quantes generacions de sineuers per les múltiples activitats que en ell s’hi desenvolupaven, a més de les estrictament esportives.
El 1976 Antoni Mestre i Frau Castanyer (Sineu, 1932-2020) va comprar el Frontó i el regentà durant uns anys però, ja dins la dècada dels vuitanta, el joc de pilota perdé popularitat i l’espai del Frontó caigué en desús. El 2022 Juan Fernández Mena ha donat una nova vida a l’espai, on s’hi realitzen nombroses activitats d’oci i de caire cultural, com anit.