Programa Contrallum 2026

CASTELLANO

ENGLISH

 

Benvolguts passejants de la nit,

Enguany hem arribat a una xifra molt especial per a nosaltres: feim 10 anys i 11 edicions. Estam molt satisfets d’haver-hi arribat, sobretot si tenim en compte que començarem sense saber ben bé que era això d’una nit de llums.

Ara, emperò, podem dir que Contrallum ha esdevingut un imprescindible del calendari de tardor del Pla; per tant, no podem fer res més que donar-vos les gràcies per fer-ho possible!

Un any més, esperam sorprendre-vos amb la llum, la creativitat, el patrimoni sineuer  i la nostra mirada damunt tot allò que ens preocupa o que ens provoca admiració.

Desitjam que gaudigueu de la passejada i que la fosca ens il·lumini.

 

Col·lectiu Contrallum

 


 

Agraïments: Bartomeu Payeras, Biblioteca municipal, Biel Confit, Brigada municipal, Cuines Jordà, Dimonis de sa Cova des Fossar, Díngola, IES Sineu, Joan Vanrell, Massay Fotografia, Muchal Foundation, Policia Local, Protecció Civil, Toni Fluxà.

Agraïments especials: Als veïnats que ens han obert casa seva per muntar i/o donar-nos llum, als menestrals que ens han ajudat en la preparació i muntatge d’algunes instal·lacions, als ciutadans que han aportat material i a tot el cos de voluntaris que fan possible aquest acte.

 


 

 

EL RECORREGUT

Per raons de seguretat us demanam que no toqueu les instal·lacions i que respecteu les barreres i el sentit del circuit.

Carrers: Sa Plaça, carrer del Bisbe, carrer Reverend Arnau Ramis, carrer de les Parres, carrer de l’Esperança, plaça dels Reis de Mallorca, carrer Escola, carrer dels Bous, carrer Son Costa, carrer dels Aljubs, carrer de l’Aigua, carrer dels Bous, carrer del Vent, carrer de Sant Francesc, carrer Major, carrer del pintor J. Pons Frau, carrer dels Bous, carrer Concòrdia, carrer de l’Estació, carrer Fra Joan Riera, plaça des Fossar, carrer del Triquet, plaça des Mercadal, carrer de l’Església, carrer Font, carrer Major, sa Plaça.

 


 

Escala de colors 2.0

L’Escala del Palau és l’únic carrer escalonat que roman a Sineu; una via urbana que, per salvar el desnivell entre els carrers del Rvd. Arnau Ramis i del Palau, està resolt mitjançant graons en lloc d’una rampa llisa.

«Lo carreró qui abaxe al Carrer de la Alfonda» era la denominació popular fins a la fixació del nomenclàtor oficial i en castellà el 1863; en aquell moment li fou assignat un topònim religiós: «Calle del Purgatorio». Mantengué aquesta designació fins al 1987 que passà a retolar-se com «Escala del Palau».

Aquest fou un dels 11 punts de la primera edició de Contrallum i ens atreviríem a dir que un dels més representatius d’aquella primera edició. La instal·lació va sorprendre de bon grat als nostres visitants, probablement per la ubicació- un dels espais més singulars del poble-  i, alhora, per l’originalitat i la senzillesa dels materials: pots de detergent i espelmes. Per això l’hem volguda reproduir, per donar-vos les gràcies per estimar i sentir-vos vostre Contrallum.

 

“Veïnedejar”

L’actual carrer de l’Esperança ha tengut vàries denominacions, algunes descriptives com «carrer que de Cort va a la creu d’En Pastor». Abans de la fixació del nomenclàtor oficial de 1863 era conegut com a «Carrer de Son Pau»; després passà a denominar-se «Calle de la Esperanza», segurament en referència a l’advocació mariana de la Marededéu de l’Esperança. A l’espai ample del carrer, on ara ens trobam, hi ha diversos casals d’inicis del segle XX, com poden ser Can Cutilles i Can Gacies, a la dreta, i Cas Caparrut, Can Caragol i Son Emperador, a l’esquerra.

Fins fa uns anys, els vespres d’estiu ens oferien escenes de veïnats que pràcticament ja han desaparegut: prendre la fresca. Un altre exemple seria saludar a qui viu a  la casa del costat,  deixar-li unes claus o comentar amb ells qualsevol notícia o safareig.  Aquesta pràctica molt habitual als pobles establia vincles i creava comunitat. Ara, però, cada dia es desvirtua més, els pobles s’urbanitzen al ritme de la ciutat-illa en que s’està convertint Mallorca i es destrueixen tots aquests lligams socials; passam de la vida de poble a la vida de les pantalles, d’individualisme i de poca consiència comunitària. És segur que la globalització i la modernitat només ens ha deixat coses bones?

 

Sa Graduada: Escola pública

El 1917 es presentà el projecte de l’escola graduada, segons projecte de l’arquitecte Guillem Reynés i Font (Palma, 1877-1918). Aquest va ser l’embrió del que va arribar a ser l’edifici escolar: modificat per l’arquitecte Guillem Forteza i Pinya (Palma, 1892-1943) els anys 1924 i 1934, paralitzades les obres amb l’aixecament militar, i finalitzades el 1963 segons projecte de l’arquitecte Josep Barceló Moner (Palma, 1924-2002).

S’emplaça als terrenys de «sa Quintana Gran» de propietat municipal que, el 1873, l’Ajuntament decidí parcel·lar i vendre. El projecte de l’arquitecte Miquel Rigo i Clar (Palma, 1833-1876)  redefinia les alineacions dels carrers Pujol, Amargura i Bous i traçava el carrer Peix ―actual carrer Escola― i creava 15 trasts. Als set solars que no va vendre el consistori, més tres que va haver de recomprar, es va aixecar l’edifici escolar.

L’accés a l’ensenyament és un dret bàsic de les persones. L’escola ens ensenya a llegir i a escriure, a conèixer la nostra llengua i la nostra història, a més d’obrir-nos les portes del coneixement i de la cultura en general. Per aquestes raons, l’escola pública avui és més important que mai, ja que ens calen ciutadans i societats intel·ligents per poder destriar i impedir els errors que, en algun moment de la història, l’ésser humà ha comès.

Contrallum mai es cansarà de dir-ho: Escola pública de qualitat i en català!

Defensam i estimam l’escola pública, crítica, en català, oberta i de qualitat!

 

Mare mar

Esmenant un greuge històric ―d’ençà de 1987 no hi havia cap nom femení al nomenclàtor oficial― i amb l’objectiu de donar visibilitat a les aportacions que fan les dones a la nostra societat, que moltes vegades queden invisibilitzades o no són prou reconegudes, el 7 de març de 2025, el Consistori acordà posar el nom de cinc dones a carrers i places de Sineu. Aquest emplaçament és, doncs, la «Plaça de les Comares» (en referència a les dues darreres comares domiciliàries: Francisca Perelló i Ferrer i Margalida Rebassa i Oliver).

Justament en aquesta plaça amb aquest nom, hem volgut reproduir un dels problemes més greus que patim actualment: les morts a la mar a la recerca d’un món millor. Les mar(e)s són vida, però en alguns casos, són sinònim de desgràcia, de mort; ens trobam molt a prop del col·lapse, no només a la terra, sinó també a la mar. La mare terra, la mare mar a dia d’avui pot ser tot el contrari que vida, oportunitat, esperança.

Perquè passa això? Com ho podem resoldre? Són preguntes sense respostes clares, sense un horitzó ben definit.

*Àudio: Maremar de Dagoll Dagom

 

Hort viu

La funció de les creus de terme no era només delimitar el terme, sinó també beneir-lo. Aquesta connotació religiosa servia per donar la benvenguda ―d’aquí la ubicació a l’entrada de les poblacions― i per deixar clar que s’estava en terra de cristians. El 1585 l’escultor i picapedrer Antoni Genovard construí aquesta creu emplaçada a l’inici del camí d’Inca, popularment rebia el nom de Creu d’en Rapó.

La construcció del cementeri el 1821 a la zona rural de les Torrenteres, a tocar del camí d’Inca, propicià la substitució de la denominació de la creu. Aquest punt marcava el límit fins al qual acompanyava la comitiva fúnebre general, a partir d’aquí un seguici més reduït continuava el camí fins a la sepultura. D’aquí que es conegués com la Creu dels Morts.

I en aquest indret on es fa referència a la mort i al comiat, hem volgut jugar amb la vida d’un ecosistema, en aquest cas un hort. Els horts són humans, ja que l’agricultura no és més que la “tècnica d’ensinistrar la naturalesa”, per continuar donant vida a plantes i animals, que ens alimenten o que, senzillament, viuen. Cada fruit d’un hort és una benvinguda, que és el contrari d’un comiat; i de la mort, que és part- i contrari- de la vida, no se’n pot fugir, no es pot evitar, ni “domesticar“.

 

No hi ha temps que no torn?

A finals de 1807 es treballava en ferm a la façana principal de l’església conventual; l’agost de l’any següent es finalitzà el portal major. No fou, emperò fins l’any 1810 que el mes de maig es col·locava la verga del rellotge de sol de la façana, el mes de juliol «se concluí el frontis», i el mes de setembre «se acabà de referir el frontis de la iglesia y se llevaren los bastiments».

El quadrant del rellotge de sol (1,86×1,52m) és de pedra de Santanyí i té la numeració aràbiga. Duu gravat el lema dels frares mínims ‘CHARITAS’ amb els anagrames IHS (Jesús) i M (Maria) a banda i banda, a més de la data ‘AÑY 1810’.

Parlar o pensar del temps és un clàssic per a les persones, però sempre es sol fer de manera individual: feim un repàs de la nostra vida i del nostre entorn més proper, sense emetre’n judicis. Però i si miram una mica més enllà, ens fixam en allò que ens envolta i ho qüestionam? Justament preparant aquesta onzena edició de Contrallum ens hem adonat que fa 10 anys que parlam els mateixos temes, amb les preocupacions o dilemes. Ens adonam que realitat política, la pau- o els conflictes- del món o les crisis climàtiques no canvien; serà que el món, i per tant la societat, no evolucionen per bé? Allò d’un món millor és una fal·làcia? No hi ha temps que no torn i serà  que la història es cíclica? Esperam i desitjam que no!

 

Llum d’aigua

A Sineu, hi ha fins a 134 vies, de tipologia de tota mena: places, placetes, camins, vials i carrers… alguns més amples, més estrets, més curts o més llargs. Del centenar llarg d’artèries de la població, el carrer de més longitud de Sineu és el «Carrer dels Bous», amb 793 metres de llargària. Situat entre el «Carrer de la Concòrdia» i la «Plaça de la Quintana», aquest carrer (entre 1904 i 1987 era la «Calle de Maura») té l’honor de ser el carrer més llarg. I el més curt n’és un atzucac, perpendicular al dels Bous, el «Carrer d’en Saletes», amb 24 metres de longitud.

Aquesta instal·lació feta per l’alumnat de FPB d’Electricitat i electrònica de l’IES Sineu és l’espai idoni per reproduir l’inici del poema Amor, del poeta i novel·lista santanyiner Blai Bonet, del qual enguany es celebren 100 anys del seu naixement.

L’aigua dorm, nua, gelada.
El cel, alt, li ha regalat
un gipó blau brodat d’ales.

L’aigua
vestida i solitària!

I aquestes paraules ens conviden a fer una reflexió sobre l’aigua- essencial com la llum-, la seva importància i també la seva problemàtica. Perquè qui no ens diu que l’aigua, un bé tan preuat i escàs,  serà el proper motiu d’un conflicte?

 

Monocultiu

L’arquitecte Josep Alomar i Bosch redactà el setembre de 1930 el «Proyecto de urbanización de los terrenos comprendidos entre la Plaza Mercado , calle Migueletesy el Ferrocarril». Un dels carrers de nova creació és aquest: el de Fra Joan Riera», qui fou un reconegut lul·lista sineuer. 

En aquests carrer, l’industrial de farines Sebastià Carbonell i Vanrell, Nepto (Maria de la Salut, 1902-Sineu, 1969) adquirí un dels nous solars i el 1934 sol·licità una llicència municipal per a «construir una harinera». Aquesta nova indústria, popularment coneguda com «sa Farinera Nova», va estar en funcionament fins a la dècada dels setanta del segle XX, per després reconventir-se en la «Distribuidora Harinera Balear S.L.» que es va dedicar a la comercialització fins al 2012.

L’edifici de sa Farinera Nova, doncs, ens permet veure com fou el passat econòmic de Sineu i de la majoria de pobles del Pla; convivien de manera més o menys equilibrada dos sectors econòmics imprescindibles: l’agricultura i la indústria. Es retroalimentaven, tant l’agricultura i la ramaderia, com la indústria en general; eren el motor econòmic de la societat, que era diversificada. A dia d’avui, però, com volem mostrar amb aquesta instal·lació, és que el cultiu només és un, i no és pas cerealícola. L’economia d’avui gira entorn del turisme, que ja es pot considerar pràcticament un sector. El fet que siguem una economia de monocultiu turístic, poc diversificada, ens fa dèbils envers possibles crisis, com es va veure després de la pandèmia del 2020; a més, la societat acaba sent depenent del turisme, i això no genera riquesa, més aviat pobresa, ja que totes les estructures s’acaben saturat.

 

Retxes dins l’aire

Des de fa segles, tothom coneix  la plaça del Fossar com espai de transaccions econòmiques, tant pel mercat setmanal com per les fires. Quant a l’aprofitament lúdic de l’espai, el 1957 es va sol·licitar i l’Ajuntament hi va venir a bé a «colocar dos palos en el sitio libre de la Plaza Mercado para poder jugar a balón bolea los componentes del Frente de Juventudes», essent aquesta pista de voleibol el precedent de l’actual pista poliesportiva. Un anys més tard, el 1970 i per iniciativa del llavors batle Gabriel Ferriol i Jordà, Graó (Sineu, 1932-2024), s’hi instal·là el primer Parc Infantil a la plaça.

Així doncs, aquestes zones de joc lliure dins la plaça del Fossar l’han transformat i convertit  en un dels espais públics més vius del poble i en un símbol de trobada comunitària. Quantes hores de la nostra vida hem passat aquí? O bé jugant, o passant l’horabaixa, o quedant o esperant algú… El pas de la vida, que normalment no es veu com les retxes dins l’aigua, avui agafa consistència i color i es visible. Ja ho feu el poeta Joan Alcover, amb el poema La Relíquia, del qual en transcrivim una part. Nosaltres, però, ho volem fer amb color i alegria perquè viure és un regal.

 

Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l’engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d’un món esbucat…

*Enguany es celebren 100 anys de la mort del poeta Joan Alcover i Maspons i el centenari de la publicació de La Balanguera, poema d’Alcover i himne de Mallorca.

 

El que queda

Les denominacions populars de «El Sagrat» o «Plaça de sa Vicaria» designaren, fins al 1930, l’espai delimitat per les façanes de la Rectoria, de ca s’Escolà i la lateral del temple parroquial, i el carrer de l’Església. El 1930, arran de la canonització de la beata Catalina Thomàs,  el Consistori municipal proposà designar aquell espai com «Plaza de Santa Catalina Thomás». Aquesta fou la denominació oficial fins l’any 1987 que passà a designar-se com a «Plaça de Sant Marc».

La paraula “ales”, en plural, segons el DIEC vol dir:  Ànim, coratge; d’aquí l’expressió agafar ales.

Davant qualsevol esdeveniment o fet que ens hagi pogut commoure, l’únic que ens queda és això: agafar ales, coratge, perseverança.

 

Filtre

La denominació d’aquest espai central ha evolucionat i ha experimentat modificacions en el temps, arran de les diverses conjuntures polítiques de l’Estat. Ha tengut diferents noms: «Plaza de la Constitución» el 1863; el 1873 va canviar el seu nom per «Plaza de la República», i una altra vegada «Plaza de la Constitución» amb la Restauració borbònica el 1876. Després de la proclamació de la Segona República, el 17 de maig de 1931 s’acordà «camviar el nom de la plassa de la Constitució per el nom de plassa de la República». El 5 de febrer de 1937, en plena guerra civil, s’acordà posar el nom de «Plaza de España». A partir de 1979, després de la instauració del règim polític de la democràcia, els Ajuntaments recuperaren la facultat de posar o canviar els noms de les vies públiques. Al plenari del 6 de març de 1980 s’acordà la supressió de les denominacions relacionades amb la dictadura franquista, així s’adoptà el nom actual de «Sa Plaça».

Les places històricament, també, s’han entès com a espais de debat, d’informació, de vida comunitària. Podríem dir que, actualment, les nostres places són les xarxes socials. Aquestes, però, ens fan viure en una mena de realitat parale·la ja que ens deshumanitzen, ens fan perdre el “filtre”, l’esperit crític, la part humana. Amb l’excés d’informació i/o amb la normalització d’imatges cruentes, tornam insensibles, subjectes passius, incapaços d’aplicar filtres; ara bé, sí que els aplicam quan feim fotografies, per embellir, per amagar allò que menys ens agrada